Cos Mortal

Una llàstima la manca d’organització i l’espai tan reduït per a un homenatge tan esperat i merescut. La Mostra ha deixat de banda al nostre Vicent Andrés Estellés, una vegada més.

Quant al llargmetratge... quins records! Casualment, els carrers que componen el poema han format part dels escenaris quotidians de la meua infantesa: eixos peixos encara vius al mercat, eixos coloms a tot arreu (sobretot els que poblen tan conflictivament la Plaça de la Verge... i també els dels colombaires que encara ens envolten), el carrer del Trench i el seu sabor a fruita confitada, i els carrerets del voltant, inclosa la Plaça Redona, que saben deixar-me bocabadada sempre que els recórrec, imaginant-me vides passades en blanc i negre, tal i com apareixen a les fotos antigues...

Horaci i el seu oncle, tota la vida junts però tan dispars, amb “palles mentals” (en paraules de Toni Sendra) tan diferents però onmipresents i necessàries a la VIDA. Quines sensacions vam envair-me al ser testimoni d’eixe moment tan intens a les nostres vides, aquell en el que trobem una font d’inspiració, un motor per a seguir endavant (o per a estancar-nos, paradoxalment), una passió o una obsessió, una bogeria que ens fa sentir entenimentats... un èxtasi estellesià en aquest cas. Són etapes peculiars, intenses però necessàries per a agafar perspectiva i tornar després a la nostra vida sent les persones que realment som, actualitzant la nostra realitat, fent allò que vertaderaderament desitgem, un gir que no qualsevol s’atreveix a prendre.

La pel·lícula, a més a més, té símbols a tot arreu... Quan vam eixir compartia amb alguns companys el dubte al voltant de la simbologia del cabut, per exemple, que apareixia de manera intercalada, quasi sempre a la porta de casa d’Horaci, si no recorde malament. De nou, més records de la meua infantesa... de les visites a la Casa de les Roques i l’admiració que aquells gegants i cabuts em provocaven.

Per tant, llance aquest dubte de les simbologies del llargmetratge en general i del cabut en particular, que és el que més m’inquieta.

A veure si podem fer força a l’Albatros i al Babel per a que Cos Mortal no es perda, no s'oblide... independentment de la nefasta raó que semblen haver-los donat a Toni i a Chiner referent a la localització tan reduïda, concreta i particular de la pel·lícula... i bravo per la creativitat, el talent, la passió i la VITALITAT d’aquestos dos joves emprenedors.

Em va encantar... es nota?